WEBINAR CORONAVIRUS (COVID-19) I MUSEUS: IMPACTE, INNOVACIONS I PLANIFICACIÓ POST-CRISIS DE L'ICOM-OCDE
Intervenció de Joan Roca, director del MUHBA, al Webinar Coronavirus (COVID-19) i museus: impacte, innovacions i planificació post-crisis, co-organitzat per l'ICOM i l'OCDE, que va tenir lloc el passat 10 d'abril de 2020, amb un impacte de més de 1.400 seguidors internacionals.
Oradors:Mattia AGNETTI, secretari executiu, Fondazione Musei Civici di Venezia (MUVE), Itàlia; Nathalie BONDIL, directora gral. i curadora en cap, Musée des Beaux-Arts, Montréal, Canadà; Inkyung CHANG, directora fundadora Iron Museum, Seül, República de Corea; John DAVIES, investigador de la Fundació Nesta, Londres; Maciej HOFMAN, Direcció General d’Educació i Cultura de la Comissió Europea; Peter KELLER, director general del Consell Internacional dels Museus (ICOM); Antonio LAMPIS, director gral. de Museus, Ministeri dels Béns Culturals i el Turisme, Itàlia; Joan ROCA, director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA); Ekaterina TRAVKINA, coord. de Cultura, indústries creatives i desenvolupament local, OCDE (moderadora).
1. Quins són els impactes a curt i a llarg termini del tancament dels museus (sobre els museus i la seva missió, les seves xarxes i els seus territoris)?
(Ordre d’intervenció programat: Nathalie Bondil, Mattia Agnetti, Joan Roca i Inkyung Chang.)
Els museus són la punta de l’iceberg d’un sistema cultural, social i econòmic complex, com els que hi ha vinculats a la literatura, la música, el teatre o el cinema, amb professionals i empreses molt diversos que hi treballen. Els responsables polítics passen sovint per alt el fet que els museus són tan sols la part més visible d’un sector ampli i innovador.
L’impacte de la crisi varia clarament d’un tipus de museu a un altre. Des dels museus amb ingressos que depenen íntegrament de les entrades, on ha estat immediat, fins als museus que depenen principalment del pressupost públic i han pogut suavitzar el cop.
A tota mena de museus, però, hi ha el greu problema de la situació, molt difícil, dels professionals i empreses subcontractats. L’externalització és molt freqüent en gairebé totes les tasques:
1. Creació, conservació i restauració de col·leccions i altres formes de patrimoni.
2. Recerca per produir nou coneixement i compartir-lo en conferències i seminaris.
3. Producció en molts formats: exposicions, audiovisuals, llibres, apps.
4. Programes i activitats públiques, projectes participatius i educació: visites, itineraris, serveis escolars.
5. Manteniment (neteja, seguretat, reparacions) i atenció al públic.
Moltes d'aquestes tasques són executades per autònoms i petites empreses creatives, de manera que el problema és més gran en el seu cas. Són molts els acomiadaments, si més no temporals. Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, al nostre museu hem pogut evitar en el curt termini l’acomiadament de treballadores i treballadors per part de les empreses. Però durant quant de temps pot continuar una situació així? Es tracta d’una xarxa professional vulnerable, que ja treballava en condicions molt precàries, sobretot des de la crisi financera que es va generalitzar el 2008.
Els museus, ja s'ha dit, són només la punta d'aquest ecosistema cultural, tan gran com fràgil i amb depredadors girant al voltant. Seria un desastre en termes culturals i socials si aquest ecosistema desaparegués o si fos fagocitat, amb ànim de lucre, per unes poques grans empreses.
Es necessita una política de reconstrucció, un “Pla Marshall per als museus”, per potenciar un sector que té una alta productivitat cultural, social i econòmica. I el paper dels municipis serà decisiu per redirigir les estratègies dels museus en el futur.
Per descomptat, no estic parlant de reconstruir-ho tot com era abans de la crisi. Els museus ja es trobaven en un procés de canvi important, de manera que la crisi també pot ser una oportunitat per innovar... però això és millor tractar-ho a la pregunta següent.
2. Quines són les solucions innovadores que s’estan posant en pràctica? (Per exemple: Transitar cap a l’entorn digital? Considerar el pagament per accés com a compensació de la pèrdua d’ingressos? I què aportarem a la postcrisi?)
(Ordre d’intervenció programat: Joan Roca, Nathalie Bondil i John Davies.)
En el cas dels museus, la crisi està generant un ritme d’innovació sense precedents perquè ja era un sector innovador.
A Kyoto (setembre de 2019), l'ICOM va proposar una nova definició de museu, però el debat es va ajornar. Ara la necessitem urgentment. Necessitem una nova generació de museus que combini la innovació cultural i la cohesió social amb el desenvolupament econòmic local.
Cal recuperar el concepte, heretat de la Il·lustració, dels museus com a institucions públiques de coneixement. La revolució digital hi pot ajudar, però serà morta si només és tecnològica. Voldria subratllar cinc idees per fer-la més transformadora:
1. Revolució narrativa. Necessitem noves narratives, plurals i comprensives alhora, per situar artefactes, documents i experiments. Però per treballar amb rigor i innovar conceptualment en els relats, hem de recuperar els museus com a nodes de recerca, en molts camps.
2. Revolució patrimonial. El museu digital i virtual no elimina la necessitat d’innovar en la col·lecció i en les activitats públiques presencials. Sense objectes ni documents, un museu seria fàcilment com una moneda en el valor del qual no es pot confiar.
3. Revolució organitzativa. Si aquests dies de teletreball estan transformant els museus de manera tan ràpida, és perquè la seva organització interna i les relacions amb les administracions públiques i altres institucions s’han tornat de sobte més flexibles. I, també, per la intensificació dels contactes interurbans de llarga distància.
4. Revolució ciutadana. En mobilitzar millor el coneixement i el patrimoni en un entorn digital, els museus poden ser crucials per a la democràcia cultural, si uneixen cultura i educació i intensifiquen la seva interacció social com a àgora per a tothom, inclosos els joves i els sectors socialment desfavorits.
5. Revolució turística. Si, en el marc de l’impuls digital, els museus aconsegueixen perfilar noves perspectives, poden ajudar a diversificar objectius i prescriure bones pràctiques per als visitants. A les xarxes CAMOC i CITYHIST, entre altres fòrums, els museus de ciutat estan abordant les implicacions del dret a la ciutat per a tots els ciutadans: els que hi viuen i els que la visiten.
Però per tot això es necessiten diners. Pagament per accés? Potser és factible en alguns grans museus, però, en la majoria, es pot posar en risc l’accessibilitat social a canvi de molt poc rendiment. La sortida de la crisi no vindrà de fórmules simples... però aquest tema ja és de la pregunta següent.
3. Quines polítiques de suport han de dur a terme els governs nacionals i locals per pal·liar els impactes a curt i llarg termini sobre els museus? Com cal preparar-se per a la postcrisi?
(Ordre d’intervenció programat: Antonio Lampis, Maciej Hofman, Joan Roca i Nathalie Bondil.)
Cal reforçar l'ecosistema museístic en el seu conjunt. Com s'ha dit, és un teixit altament creatiu, amb molts professionals i petites empreses, que requereix un nou keynesianisme cultural, després de dècades de subcontractació en condicions molt precàries. Necessitem un nou paradigma, acordat entre múltiples agents. En voldria destacar cinc:
1. ICOM. En molts aspectes, el museu tal com l’hem conegut als segles XIX i XX ha arribat al seu final. El debat sobre la definició dels museus s’ha de reprendre el més aviat possible. Necessitem la definició per consolidar un ambient innovador i participatiu, incloent la paraula clau per a una nova Il·lustració als museus: coneixement!
2. OCDE. Els museus han de poder activar la societat local, com a part del teixit cultural per a la cohesió social i un turisme sostenible, que els museus poden ajudar a definir i prescriure, i com a pols d’innovació en múltiples camps. La qüestió dels museus com a agents de canvi, abordada recentment en seminaris i publicacions de l'OCDE junt amb l’ICOM, és ara encara més important que en el passat.
3. Governs. La cultura necessita la implementació de polítiques keynesianes als diferents nivells governamentals, amb una consideració explícita del sector dels museus. A la Unió Europea el primer que convindria, per fer front a la crisi als museus i al seu entorn productiu, és adaptar el sistema de contractacions i de concursos públics a l’especificitat del sector cultural.
4. Ciutats. Els museus haurien de ser considerats equipaments urbans ordinaris, més que no extraordinaris, integrats en la vida diària d’homes i dones de totes les edats i condicions. Aquesta pot ser, paradoxalment, la millor manera de desenvolupar coneixements, renovar relats i aconseguir un enfocament alternatiu tant de cara a la cohesió social com al turisme sostenible.
5. Museus. Ningú prestarà atenció al sector dels museus si els propis museus no es posen a repensar la seva missió i objectius, la seva organització interna i els seus mecanismes de finançament. Amb rigor, però també amb ambició. En parlar de la necessitat d’impulsar la investigació com a clau del futur, per exemple, s’ha suggerit que les universitats adoptin museus. Doncs bé, també funciona al revés: museus que adopten universitats!
Així doncs, ens queda molt per fer. I, segons l’experiència de l’equip MUHBA de Barcelona, diria que el confinament aguditza la imaginació per pensar en el futur!
Podeu accedir al vídeo del webinar a través de l'enllaç de la Notícia.
NOTÍCIA